«Quan vaig acabar els estudis de COU, vaig matricular-me a la Facultat de Traducció, situada a Bellaterra. L'etapa d'anar a l'institut al costat de casa, on només havia de gastar deu minuts s'havia acabat i, en aquesta nova etapa, em calia perdre tres hores entre anar i tornar. Per anar feia servir un autobús; per tornar, un autobús, el tren i el metro.
Poques setmanes després, aprofitant que tenia el permís de conduir, des de casa vam acordar portar el ciclomotor que tenia al poble, tot i el perill que comportava anar i tornar cada dia per les carreteres. Amb el temps, aquest ciclomotor el vaig canviar pel cotxe que volia, un Peugeot 505.
Ningú, especialment els meus familiars i els meus amics, no comprenia per què vaig optar per un cotxe com aquest, quan podia haver optat per tenir un cotxe més modern, la qual cosa m'hauria evitat més d'un mal de cap. Però el fet d'elegir-lo no era perquè sí, sinó pels bons records de la infància que em portava. Els meus pares n'havien tingut dos i, quan tanco els ulls, encara em puc sentir estès en els seients del darrere del cotxe mentre viatjàvem cap de setmana sí, cap de setmana no, cap al poble per veure els avis.
Poc temps després, la por a què em pogués quedar sense el model de cotxe en concret a causa dels molts anys que tenia (15), em van empènyer a aprofitar una oferta per comprar-ne un altre, aquest segon més vell (19), però que semblava donar garanties. El temps em va donar la raó i un any i mig després vaig haver de desfer-me del primer ja que la caixa de canvis es va quedar clavada. La reparació resultava més cara que l'altre cotxe de substitució que havia comprat! Arreglar-lo, en aquells temps i en el meu context d'estudiant, era quelcom inviable. Tot i això, el vaig conservar al poble per si algun dia tenia diners per reparar-lo.
Malauradament, amb el temps, el segon també es va espatllar per un problema semblant, i va acabar al costat del primer. El recanvi, però, estava a prop. Ja havia donat veus per cercar-ne un altre d’igual, aquest, però, matriculat a Castelló (CS-1007-L), com el primer que havia tingut el meu pare. Estava impecable. A més a més, me'n van regalar un altre d'igual per a recanvis. La felicitat era plena. Un dia, però, després d'un entrenament, vaig veure com algú m'havia ratllat la porta del cotxe que fins a llavors es trobava immaculat malgrat els seus 18 anys! Si aquest fet em va entristir, encara ho féu més el fet d'enganxar-me en una columna després de sortir d'un garatge! Vaig haver de canviar la porta, aprofitant la del cotxe anterior que guardava al poble, tot i haver tingut un cop frontal.
Dos anys després, a l'hora de passar la ITV , els inspectors van trobar alguns defectes lleus: pèrdues de valvulina i una petita desviació en la direcció. Vaig portar el cotxe al mecànic i el seu diagnòstic va ser el següent: “treu-te el cotxe com abans millor”. Així ho vaig fer. Quan vaig trobar-ne un de semblant, aquest, però, familiar (8 places), vaig posar el cotxe en venta. Un magrebí resident a Navarra me'l va comprar per la meitat que em va costar, 450 €. Tot i això, a l'hora d'acomiadar-me'n, els meus ulls es van omplir de llàgrimes quan vaig veure que un altre conduïa el que havia estat el meu cotxe, com se l'enduia i no el tornaria a veure mai més, com ja mai més no podria reviure el sentiment de felicitat i d’orgull que em despertava el fet de tenir aquell cotxe concret.
El Peugeot 505 familiar causava sensació. Fins i tot un dia, mentre el meu pare i jo descarregàvem una vitrina, la gent ens mirava pensant-se que es tractava d'una caixa de morts. El cotxe era blau marí. Un diumenge molt d'hora, quan anava cap al poble, sobre les 8 del matí, el conductor d'una funerària em va saludar fent-me llums, al confondre'm amb algun company de la feina. Tot i això i el desacord dels meus pares i amics sobre el cotxe, jo restava feliç. Però poc va durar aquesta felicitat. Un dia, tornant de l'institut de Manlleu on treballava -havia de fer 160 km . cada dia, tot i treballar mitja jornada-, a l'alçada del Gurb, el cotxe va dir prou, un tub de l'oli es va esquerdar i el motor del cotxe es va quedar sense oli. S'havien picat les bieles i l'havia de llençar. Per sort, vaig poder-lo vendre a un altre magrebí, que coneixia l'estat del vehicle, per trenta euros més que no m'havia costat (630 €).
A casa em van dir «prou» i, malgrat que tenia ja 25 anys, em van prohibir que em tornés a comprar un altre cotxe de característiques semblants. Fins i tot em vaig haver de desfer de la resta de Peugeots que guardava al poble i que vaig vendre a un tercer magrebí per 400€. La tristesa em va omplir. Difícilment podria experimentar en un cotxe els sentiments, els records i el benestar que em despertaven els 505. Encara avui em penedeixo d’haver cedit.
Un mes després, tornant del Seminari, vaig aturar-me al costat d'un cotxe que venien. Era un Ford Mondeo, de l'any 2000 (5 anys i mig), es veia nou, el vaig provar i anava bé, i el vaig comprar. Era la millor opció que tenia en aquell moment, tot i que en els anys següents me'n penediria parcialment, en primer lloc per no haver fet el que realment desitjava, tenir un altre Peugeot 505; o bé la segona opció, un Peugeot 406, cosa que vaig descartar per la situació econòmica de l'època. Avui en dia, segueixo lamentant-ho i fins i tot tinc temporades en què, de forma desesperada, pretenc retrobar el temps perdut fent-me amb un model de cada, això sí, amb unes característiques bàsiques: «gasoil, bon estat general i matriculat a València o a Castelló (V o CS)».
El més probable és que a aquestes alçades, gairebé vint anys després que el model deixés de fer-se, trobar un cotxe amb les característiques esmentades és quelcom gairebé impossible. Tot i això, sempre hi pot haver la <> de trobar quelcom decent.
Sense anar més lluny, fa tres setmanes, en un aparcament públic de Vinaròs, vaig emocionar-me de nou quan, des de la distància vaig veure la part del darrera d'un cotxe amb, més o menys, les característiques anteriors: era un Peugeot 505, era diésel, estava matriculat a València i estava bastant bé, llevat d'un cop frontal a la banda del copilot. Com que el cotxe estava obert, vaig pujar-hi i vaig notar, de nou, una mena de felicitat momentània. Vaig investigar per saber on podia trobar-ne l'amo, ja que podria ser una de les últimes ocasions que podria tenir per tenir-ne un així. Certament, si aconseguia comprar-lo, caldria mimar-lo, tenir-ne cura, arreglar-lo i això em podria costar molts més diners que no pas acceptar una oferta d'un altre amb matrícula de Logronyo o bé d'un altre rematriculat. Tot i així, valdria la pena per haver assolit el meu repte.
Això no obstant, si arribo a tenir-lo, posteriorment existeixen diverses possibles conseqüències. La més normal seria que fos feliç en haver obtingut el que vull, el que desitjo; una altra podria ser que no tingués prou amb aquest repte i se me'n plantegés un altre de millor -com va succeir quan vaig trobar el Peugeot 505 familiar-; un tercer camí podria ser el de la por contínua davant que el cotxe em fallés, s'espatllés, me'l robés algú o bé tingués un cop i l'hagués d’abandonar en un desguàs.»
No hay comentarios:
Publicar un comentario